LA MEVA INFÀNCIA ADORMIDA - 2a part

Després d’estar-me tres mesos a l’hospital vaig haver d’acomiadar-me me de la Maria, les dues vam plorar molt, perquè ens havíem fet molt amigues, i n’érem conscients que el més probable era que no ens tornéssim a veure més.

El retorn a casa va ser molt dur. Tenia moltes dificultats per moure’m per casa, ja que era molt petita, i cada tarda havia de saltar-me les classes per anar a recuperació, ja que els meus pares estaven convençuts que si treballava de valent, potser algun dia podria tornar a caminar. A causa d’aquestes hores perdudes de classe vaig començar a perdre el fil i a suspendre exàmens, els professors tenien en compte tot el que m’havia passat però tot i així, em suspenien com a qualsevol alumne. Els nens van començar a burlar-se de mi per les males notes, i a l’hora d’educació física, mentre jo feia els meus estiraments amb el meu fisioterapeuta m’agafaven la cadira i m’imitaven. Jo no els hi deia res als pares, perquè no volia que es preocupessin, prou ho estaven amb el meu germà, que jo feia mesos que no veia. Durant tot aquells anys jo només tenia ganes d’anar a dormir, ja que en somnis podia tenir una vida normal, i estar amb la María i el meu germà altre vegada. Això és el que més recordo de la meva infantesa, les hores i hores que passava dormint, encara que no tingués son, només per poder relaxar-me, i estar tranquil·la.

El dia que vaig fer vuit anys vaig entrar per primera vegada a l’habitació del meu germà des de feia dos anys. Els pares la tenien tancada en clau. El dia del meu aniversari els pares van rebre una trucada molt important que havien d’atendre hi van haver de marxar. Jo em vaig quedar sola. Estava mirant Nemo a la televisió quan em van caure algunes crispetes entremig dels coixins del sofà. Vaig posar-hi  la mà per recuperar-les, i enlloc de trobar-les,  vaig trobar un objecte molt més valuós que unes simples crispetes. Era una clau, daurada i petita. Vaig suposar que era la de l’habitació den Jan perquè no teníem cap més candau a casa. Vaig obrir la porta i el primer que em va arribar va ser aquell perfum tan peculiar  que el caracteritzava. Vaig remenar dins l’armari i els calaixos, sota el llit, i fins i tot dins la guitarra, buscant pistes d’on podia ser, el meu emprenyador però també estimat germà gran. Quan ja portava molta estona buscant em vaig rendir, estava baldada i tenia els ulls plorosos, em venia el pitjor a la ment, podia ser que una simple bicicleta hagués matat al meu germà i ningú, ni tan sols els meus pares, m’haguessin dit res?

Em vaig estirar al seu llit buscant la seva olor. Vaig deixar reposar el cap sobre el seu coixí, que estranyament ja no era tant tou com abans. Encuriosida per aquell lleuger canvi vaig agafar-lo per col·locar-lo millor i sota el coixí vaig trobar-me una especial i terrorífica sorpresa. Vaig agafar el tríptic de sobre el llit i el vaig mirar amb atenció. Era d’un internat militar. “La millor disciplina, per als pitjors marrecs”. Ho posava escrit al centre, i amb lletres grosses i vermelles. Sota el “preciós” eslògan i havia una imatge que em feia venir calfreds. Un immens i vell edifici amb uns cinc-cents nens d’entre vuit i quinze anys mal vestits i amb ulls tristos, només de mirar-los m’havien vingut ganes de plorar. L’armari d’en Jan estava completament vuit, podia ser que els pares l’hi haguessin portat, a l’internat? Però si ho haguessin fet, quina era l’explicació més lògica? Perquè no havia vist el meu germà en els últims dos anys?

Necessitava parlar amb l’avi, sabia que ell no em mentiria, així que vaig anar a casa seva amb les llàgrimes que em regalimaven pels ulls i els braços febles, senes força ni per empènyer la cadira, així que vaig agafar l’elèctrica.

L’avi en veure’m tan desesperada per trobar en Jan m’ho va explicar tot. Els meus pares, just després de que jo tingués l’accident, van portar a en Jan a l’orfenat militar perquè estaven tan dolguts amb ell pel que havia passat, que deien que mai el perdonarien. En Jan, encara més dolgut que els seus pares els va creure, va fer la maleta, va omplir els papers i va marxar de casa.

Els meus pares es van enfadar moltíssim amb mi quan van saber el que havia fet, i amb l’avi també, naturalment. Però crec que jo encara estava més enfadada pel que li estaven fent injustament al meu germà. Sí, potser sí que ell va tenir part de culpa, però encara era un nen, i no tenia seny i no sabia les conseqüències que podien arribar a tenir els seus actes.

Aquella mateixa nit vaig fer les maletes sense que els pares em veiessin i me’n vaig anar a casa l’avi. Tenia un pla, volia rescatar al meu germà d’aquell maleït infern i anar-me’n a viure amb l’avi a Argentina, amb la família de la María, que segur que ens rebrien encantats.

L’avi es va estranyar de la meva visita, però tot i així vaig ser benvinguda. Li vaig explicar el meu pla a l’avi. Em va agradar la seva manera de reaccionar. Ell també em deia que era una bestiesa, però en aquella situació, també creia que era el millor que podíem fer. El problema més gran eren els papers, com l’avi podria fer-se tutor legal del meu germà i meu sense el consentiment dels meus pares? Per sort,  l’avi abans de jubilar-se era advocat i tenia quatre idees sobre què havíem de fer. Per començar vaig tornar a casa per deixar-los una nota als meus pares explicant que havia marxat de casa, però que no es preocupessin per mi.

Estimats (o no tan estimats) pares:

Me’n vaig, sí,  sí, me’n vaig lluny d’aquí, on no us pugui veure. Potser no ens tornarem a trobar mai més, si és així, us desitjo una bona vida, plena de salut i d’amor. No us vull fer una carta gaire llarga, crec que no us he de donar gaires explicacions, simplement ho faig perquè sapigueu que encara que us odiï, sempre seré la vostra filla i sentiré alguna cosa (encara que només sigui un xic d’enyor) per vosaltres. Tot el que li heu fet a en Jan és imperdonable, ell també és el vostre fill, sabeu? Ell també us estimava. Així que estem disposats a tenir un final feliç, a poder viure lliures i alegres, allunyades de les persones que ens volen el mal. Sé que potser no hauria de demanar-vos això, i que potser ara ho espatllo tot, però si realment m’estimeu tant com per tancar el vostre fill a una “torturadora de nens”, m’agradaria que féssiu unes dues últimes coses per mi, crec que m’ho deveu, i més que a mi, crec que la primera cosa li deveu a en Jan. Mai havia desitjat res amb tanta força, ni tan sols poder tornar a caminar! Us suplico, de genolls, deixeu sortir en Jan d’aquell infern, si us plau! Potser ell no us perdonarà mai, però us n’estarà molt agraït, de debò!

No us preocupeu tampoc per l’avi si desapareix un temps, m’ha dit que anirà de vacances a Argentina i m’ha dit que si vull i em deixeu, aquí és on entra el segon favor, podria anar una temporada a Argentina amb ell. Serien pocs dies, quinze o així, però necessitaria que l’avi es fes tutor legal meu i d’en Jan perquè si ens passés alguna cosa greu, o a mi em fes mal l’esquena, ell creu (i us recordo que va ser advocat, o sigui que hi entén en coses d’aquestes!) que només amb els carnets de salut no podríem fer res, necessitaríem un tutor a prop nostre que ens pogués firmar els documents legals. Quan els tingueu fets, envieu-los a casa l’avi.

Moltes gràcies,

Emma.

Sabia que allò era arriscat, i que els pares no eren estúpids, si investigaven una mica podrien descobrir que tot allò dels papers no era cert, només era una mentida perquè l’avi es pugués fer càrrec de nosaltres sense problemes quan arribéssim i visquéssim a Argentina.

Ja portava una setmana vivint a casa l’avi, era més feliç que a casa, i podia moure’m millor ja que era una casa ample. Un diumenge al vespre vam rebre una inesperada visita. Jo estava tremolant de la por que tenia. Des del sofà veia les dues siluetes adultes que s’esperaven al darrera de la porta. L’avi, que és més valent que jo, s’hi va acostar i va obrir la porta. Només de veure què s’amagava al darrere vaig trencar-me, vaig posar-me a plorar desconsoladament, volia córrer a abraçar-lo, però ell se’m va avançar.

-      Em pensava que eres morta! Els pares em van dir que t’havien matat per culpa meva! No saps com de malament m’ho he passat durant aquests últims anys, el sentiment de culpa em matava!

-      Sshh... Tranquil, ja ha passat tot. Ara ets fora d’allà, i estàs amb mi, això el que realment importa!

-      Benvingut fill! Has passat tan ràpid per davant meu que no t’he ni pogut veure la cara! Estàs guapíssim, però molt sec! Vols que et prepari una bona sopa?

-      Pel que veig en Jan es pot quedar amb vostè sense cap problema, no? Disculpin l’atreviment però m’agradaria poder marxar aviat, porto moltes hores treballant i m’agradaria tornar a casa!

-      Sí, sí, tu mateixa! La porta segueix oberta!

Sí, aquell va ser el millor dia de la meva vida, per fi érem feliços, desprès de tant dolor!

Al cap de poc vam marxar a Argentina, allà em vaig retrobar amb la María, que també s’havia curat del seu càncer de fetge, i estava molt més guapa amb aquella melena rossa! Tot va anar com una seda, allà ens vam comprar una casa amb els estalvis que teníem, era poca cosa, però vivíem feliços! El que més em va estranyar de tota aquesta història és com els pares ens van deixar marxar, van fer els papers i van rescatar en Jan. Suposo que es van adonar de tot el que havíem fet, per això, al cap de 20 anys, vaig rebre una carta explicant el penedits que estaven per haver fet el que van fer. Jo no els vaig perdonar a l’instant, com és lògic, però des d’aquell dia mantenim una lleugera relació, ens escrivim correus, ens enviem regals per nadal i ens truquem algun cop l’any, així que finalment, la meva història és una història feliç, perquè per molts obstacles et posi la vida, sempre continuarà sortint el sol.