La tempesta
va intensificar-se i jo era l’únic mariner a coberta. Podia sentir els crits de
les gavines a l’est i veure el sol ixent entre els núvols quasi bé inexistents.
No podria haver escollit un escenari millor per acomiadar-me del món.
Sempre havia
estimat el mar. Ell m’ho donà tot quan la meva vida no era més que un miserable
sou invertit en pa i cervesa. Em va regalar incomptables matinades al port, on
entre glop i llàgrima, em deixava entreveure les seves corbes perfectes, com si
d’una dona jove es tractés. Em va regalar una font d’inspiració inesgotable i
la melodia més pura que la meva oïda hagi tingut l’honor d’escoltar mai. Potser
per això no vaig lluitar i, simplement, em vaig deixar portar per les salvatges
onades. Vaig deixar de sentir el fred, i una estranya pau va apoderar-se de la
meva ment com l’aigua viva va fer-ho dels meus pulmons.
I
enmig d’aquell caos, una vida es va transformar en el simple record d’un
mariner, un home més valent del que mai ningú hagués pogut imaginar.
The slave ship, J. M. W. Turner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada