dijous, 30 de gener del 2014

HARRY POTTER


This composition talks about my favourite books saga, the Harry Potter saga. I can’t explain you all the books because it’s a long saga and we lose a lot of time.

My favourite book is the last one, called Harry Potter and the Deathly Hallows. I’d like to recommend it to all the people who Love science fiction and adventures. The author of the book is Joanne Kathleen Rowling (J.K.Rowling), “Jo” for his friends.

This book is an adventure and fantasy story and the setting is London, specifically Hogwarts, the wizards school and a big forest in the north of England. The story also happens in other places, like the Ministry of Magic or Gringotts the wizarding bank, but there aren’t very important.

The main characters are three teens, called Harry, Ron and Hermione. Harry is the protagonist of the story, he’s quite shy but really brave, he’s dark-haired and he’s got green eyes and an important scar on his forehead. Ron and Hermione are the best friends of Harry. Ron is a very nice and cheerful guy, but he can be sometimes annoying. He’s short and he’s red-haired and he has a round face with freckles. Hermione is very intelligent and pacific, she was “the brain” of all the plans thatmake the trio for kill Lord Voldemort (or the Innomenable), the antagonist of the book. She’s got long and very curly hair and big brown eyes. The three of them make an invencible team.

The story talks about a guy, Harry, who is destined to kill the Lord of Dark Power because he killed his parents and he tries to kill him, but surprisingly the spell rebounded and that created a strange relationship between them. Voldemort, ashamed for not having been able to a baby, moved far away from London to prepare himself to be able to kill Harry in a future. Harry, as his opponent was studying at the magic school Hogwarts. There meets Ron and Hermione, who are very special and faithful friends. The friends had good experiences in the first six books, but in the seventh they left the school to carry out Harry’s mission, kill Voldemort.

The things I liked most about the book were the fantastic adventures that the guys had and the relationship of Ron and Hermione. Some of the chapters make me scary and left me with intrigue, so I couldn’t stop reading and I went to bed very late.

All in all, I really liked the saga and although a lot of importants characters die I wouldn’t change it. Harry and his friends can finally live in peace with their families and that makes me happy because though the characters are unreal, they’re so special for me. They belong to my childhood nights and they will be in my heart forever.
 

 
 
 

NOTÍCIA


EL MEDITERRÁNEO  DESAPARECE SIN DEJAR RASTRO

TODO APUNTA A QUE LOS CULPABLES FUERON LOS CAMELLOS DE LOS REYES MAGOS

Cornellà del Terri, G.A

Durante la noche del pasado cinco de enero tuvo lugar en Europa un fenómeno natural nunca visto hasta el momento, la desaparición del Mar Mediterráneo.
Los científicos trabajan duro para averiguar los orígenes del desastre. Algunos creen que fue por causes naturales. Basan hipótesis como que los riegos subterráneos se llevaron con fuerza el agua o que se evaporó por el calor extremo de esa noche.
No obstante, la teoría que toma más fuerza entre los ciudadanos es que los responsables fueron los camellos de los Reyes magos, quienes estaban tan sedientos que se pararon a beber en el mar Mediterráneo y, sin darse cuenta, acabaron con todas las reservas acuíferas.
Los camellos y los reyes están en paradero desconocido, no se sabe dónde habitan durante todo el año, por tanto se tendrá que esperar
al año que viene para preguntar-les si esta teoría es la correcta. Mientras tanto, vamos a tener que conformarnos con kilómetros y kilómetros de desierto.


Este es el estado del mar actualmente.

LA MEVA INFÀNCIA ADORMIDA - 2a part


Després d’estar-me tres mesos a l’hospital vaig haver d’acomiadar-me me de la Maria, les dues vam plorar molt, perquè ens havíem fet molt amigues, i n’érem conscients que el més probable era que no ens tornéssim a veure més.

El retorn a casa va ser molt dur. Tenia moltes dificultats per moure’m per casa, ja que era molt petita, i cada tarda havia de saltar-me les classes per anar a recuperació, ja que els meus pares estaven convençuts que si treballava de valent, potser algun dia podria tornar a caminar. A causa d’aquestes hores perdudes de classe vaig començar a perdre el fil i a suspendre exàmens, els professors tenien en compte tot el que m’havia passat però tot i així, em suspenien com a qualsevol alumne. Els nens van començar a burlar-se de mi per les males notes, i a l’hora d’educació física, mentre jo feia els meus estiraments amb el meu fisioterapeuta m’agafaven la cadira i m’imitaven. Jo no els hi deia res als pares, perquè no volia que es preocupessin, prou ho estaven amb el meu germà, que jo feia mesos que no veia. Durant tot aquells anys jo només tenia ganes d’anar a dormir, ja que en somnis podia tenir una vida normal, i estar amb la María i el meu germà altre vegada. Això és el que més recordo de la meva infantesa, les hores i hores que passava dormint, encara que no tingués son, només per poder relaxar-me, i estar tranquil·la.

El dia que vaig fer vuit anys vaig entrar per primera vegada a l’habitació del meu germà des de feia dos anys. Els pares la tenien tancada en clau. El dia del meu aniversari els pares van rebre una trucada molt important que havien d’atendre hi van haver de marxar. Jo em vaig quedar sola. Estava mirant Nemo a la televisió quan em van caure algunes crispetes entremig dels coixins del sofà. Vaig posar-hi  la mà per recuperar-les, i enlloc de trobar-les,  vaig trobar un objecte molt més valuós que unes simples crispetes. Era una clau, daurada i petita. Vaig suposar que era la de l’habitació den Jan perquè no teníem cap més candau a casa. Vaig obrir la porta i el primer que em va arribar va ser aquell perfum tan peculiar  que el caracteritzava. Vaig remenar dins l’armari i els calaixos, sota el llit, i fins i tot dins la guitarra, buscant pistes d’on podia ser, el meu emprenyador però també estimat germà gran. Quan ja portava molta estona buscant em vaig rendir, estava baldada i tenia els ulls plorosos, em venia el pitjor a la ment, podia ser que una simple bicicleta hagués matat al meu germà i ningú, ni tan sols els meus pares, m’haguessin dit res?

Em vaig estirar al seu llit buscant la seva olor. Vaig deixar reposar el cap sobre el seu coixí, que estranyament ja no era tant tou com abans. Encuriosida per aquell lleuger canvi vaig agafar-lo per col·locar-lo millor i sota el coixí vaig trobar-me una especial i terrorífica sorpresa. Vaig agafar el tríptic de sobre el llit i el vaig mirar amb atenció. Era d’un internat militar. “La millor disciplina, per als pitjors marrecs”. Ho posava escrit al centre, i amb lletres grosses i vermelles. Sota el “preciós” eslògan i havia una imatge que em feia venir calfreds. Un immens i vell edifici amb uns cinc-cents nens d’entre vuit i quinze anys mal vestits i amb ulls tristos, només de mirar-los m’havien vingut ganes de plorar. L’armari d’en Jan estava completament vuit, podia ser que els pares l’hi haguessin portat, a l’internat? Però si ho haguessin fet, quina era l’explicació més lògica? Perquè no havia vist el meu germà en els últims dos anys?

Necessitava parlar amb l’avi, sabia que ell no em mentiria, així que vaig anar a casa seva amb les llàgrimes que em regalimaven pels ulls i els braços febles, senes força ni per empènyer la cadira, així que vaig agafar l’elèctrica.

L’avi en veure’m tan desesperada per trobar en Jan m’ho va explicar tot. Els meus pares, just després de que jo tingués l’accident, van portar a en Jan a l’orfenat militar perquè estaven tan dolguts amb ell pel que havia passat, que deien que mai el perdonarien. En Jan, encara més dolgut que els seus pares els va creure, va fer la maleta, va omplir els papers i va marxar de casa.

Els meus pares es van enfadar moltíssim amb mi quan van saber el que havia fet, i amb l’avi també, naturalment. Però crec que jo encara estava més enfadada pel que li estaven fent injustament al meu germà. Sí, potser sí que ell va tenir part de culpa, però encara era un nen, i no tenia seny i no sabia les conseqüències que podien arribar a tenir els seus actes.

Aquella mateixa nit vaig fer les maletes sense que els pares em veiessin i me’n vaig anar a casa l’avi. Tenia un pla, volia rescatar al meu germà d’aquell maleït infern i anar-me’n a viure amb l’avi a Argentina, amb la família de la María, que segur que ens rebrien encantats.

L’avi es va estranyar de la meva visita, però tot i així vaig ser benvinguda. Li vaig explicar el meu pla a l’avi. Em va agradar la seva manera de reaccionar. Ell també em deia que era una bestiesa, però en aquella situació, també creia que era el millor que podíem fer. El problema més gran eren els papers, com l’avi podria fer-se tutor legal del meu germà i meu sense el consentiment dels meus pares? Per sort,  l’avi abans de jubilar-se era advocat i tenia quatre idees sobre què havíem de fer. Per començar vaig tornar a casa per deixar-los una nota als meus pares explicant que havia marxat de casa, però que no es preocupessin per mi.

Estimats (o no tan estimats) pares:

Me’n vaig, sí,  sí, me’n vaig lluny d’aquí, on no us pugui veure. Potser no ens tornarem a trobar mai més, si és així, us desitjo una bona vida, plena de salut i d’amor. No us vull fer una carta gaire llarga, crec que no us he de donar gaires explicacions, simplement ho faig perquè sapigueu que encara que us odiï, sempre seré la vostra filla i sentiré alguna cosa (encara que només sigui un xic d’enyor) per vosaltres. Tot el que li heu fet a en Jan és imperdonable, ell també és el vostre fill, sabeu? Ell també us estimava. Així que estem disposats a tenir un final feliç, a poder viure lliures i alegres, allunyades de les persones que ens volen el mal. Sé que potser no hauria de demanar-vos això, i que potser ara ho espatllo tot, però si realment m’estimeu tant com per tancar el vostre fill a una “torturadora de nens”, m’agradaria que féssiu unes dues últimes coses per mi, crec que m’ho deveu, i més que a mi, crec que la primera cosa li deveu a en Jan. Mai havia desitjat res amb tanta força, ni tan sols poder tornar a caminar! Us suplico, de genolls, deixeu sortir en Jan d’aquell infern, si us plau! Potser ell no us perdonarà mai, però us n’estarà molt agraït, de debò!

No us preocupeu tampoc per l’avi si desapareix un temps, m’ha dit que anirà de vacances a Argentina i m’ha dit que si vull i em deixeu, aquí és on entra el segon favor, podria anar una temporada a Argentina amb ell. Serien pocs dies, quinze o així, però necessitaria que l’avi es fes tutor legal meu i d’en Jan perquè si ens passés alguna cosa greu, o a mi em fes mal l’esquena, ell creu (i us recordo que va ser advocat, o sigui que hi entén en coses d’aquestes!) que només amb els carnets de salut no podríem fer res, necessitaríem un tutor a prop nostre que ens pogués firmar els documents legals. Quan els tingueu fets, envieu-los a casa l’avi.

Moltes gràcies,

Emma.

Sabia que allò era arriscat, i que els pares no eren estúpids, si investigaven una mica podrien descobrir que tot allò dels papers no era cert, només era una mentida perquè l’avi es pugués fer càrrec de nosaltres sense problemes quan arribéssim i visquéssim a Argentina.

Ja portava una setmana vivint a casa l’avi, era més feliç que a casa, i podia moure’m millor ja que era una casa ample. Un diumenge al vespre vam rebre una inesperada visita. Jo estava tremolant de la por que tenia. Des del sofà veia les dues siluetes adultes que s’esperaven al darrera de la porta. L’avi, que és més valent que jo, s’hi va acostar i va obrir la porta. Només de veure què s’amagava al darrere vaig trencar-me, vaig posar-me a plorar desconsoladament, volia córrer a abraçar-lo, però ell se’m va avançar.

-      Em pensava que eres morta! Els pares em van dir que t’havien matat per culpa meva! No saps com de malament m’ho he passat durant aquests últims anys, el sentiment de culpa em matava!

-      Sshh... Tranquil, ja ha passat tot. Ara ets fora d’allà, i estàs amb mi, això el que realment importa!

-      Benvingut fill! Has passat tan ràpid per davant meu que no t’he ni pogut veure la cara! Estàs guapíssim, però molt sec! Vols que et prepari una bona sopa?

-      Pel que veig en Jan es pot quedar amb vostè sense cap problema, no? Disculpin l’atreviment però m’agradaria poder marxar aviat, porto moltes hores treballant i m’agradaria tornar a casa!

-      Sí, sí, tu mateixa! La porta segueix oberta!

Sí, aquell va ser el millor dia de la meva vida, per fi érem feliços, desprès de tant dolor!

Al cap de poc vam marxar a Argentina, allà em vaig retrobar amb la María, que també s’havia curat del seu càncer de fetge, i estava molt més guapa amb aquella melena rossa! Tot va anar com una seda, allà ens vam comprar una casa amb els estalvis que teníem, era poca cosa, però vivíem feliços! El que més em va estranyar de tota aquesta història és com els pares ens van deixar marxar, van fer els papers i van rescatar en Jan. Suposo que es van adonar de tot el que havíem fet, per això, al cap de 20 anys, vaig rebre una carta explicant el penedits que estaven per haver fet el que van fer. Jo no els vaig perdonar a l’instant, com és lògic, però des d’aquell dia mantenim una lleugera relació, ens escrivim correus, ens enviem regals per nadal i ens truquem algun cop l’any, així que finalment, la meva història és una història feliç, perquè per molts obstacles et posi la vida, sempre continuarà sortint el sol.





dimecres, 15 de gener del 2014

LA MEVA INFÀNCIA ADORMIDA - 1a part

Durant aquells anys esperava amb delit que arribés aquell moment del dia, tan màgic i especial per mi. Sí, potser sí que sóc un xic estranya, però la gent que realment m’importa ja s’hi ha acostumat.

El que us deia, quan la meva única preocupació era fer cas als pares perquè els reis no em portessin carbó, desitjava que arribés l’hora d’anar a dormir, aquell moment en què tots els nens se’n van al llit, remugant perquè volen veure la televisió més estona, contrària ment a mi, que després de veure’m el meu calentonet got de llet me n’hi anava de pet.

Em col·locava al costat dret del llit, i al meu costat la meva mare. El que més m’agradava era que cada dia n’hi havia un de diferent, no sé pas d’on els treia, la mare, tants contes!

No recordo que hagués escoltat mai el final de cap història, però això tampoc em desagradava, ja que just l’instant després de tancar els ulls, automàticament la història continuava a la meva ment, però aquella era molt millor, ja que normalment passava el que a mi em donés la gana. Podia riure fins ennuegar-me, plorar sense haver d’amagar-me, podia utilitzar paraules grolleres sense que ningú s’ofengués, i podia caminar! I córrer! I viure una vida normal, sense complicacions ni preocupacions; era el meu món perfecte.

Recordo concretament una etapa de la meva vida, segurament perquè va passar el que va passar, però penso que encara que no hagués succeït la recordaria, ja que la infància és quan una persona es comença a ser autodidacte, per fi, lliure.

Us estareu preguntant què es el que va passar, què és el que va arruïnar la meva infantesa, però que al mateix temps, va fer que la recordés especialment.

Tenia sis anys, el meu germà i jo havíem sortit a comprar piruletes perquè l’endemà era el meu aniversari, i la mare m’havia donat permís per repartir llaminadures a l’escola. En Jan havia agafat més diners del compte per aprofitar el viatge i comprar-se un gelat, ja que la mare mai ens en deixava menjar abans de dinar perquè deia que després no tindríem gana, i a més, havíem de travessar una cruïlla molt transitada per arribar a la gelateria. Tot i així, en Jan va voler-se comprar un gelat. Sortint ens vam discutir, com de costum, ell volia comprar-se’l i jo li deia que era perillós anar-hi sense la mama. Com que ell és més gran va guanyar la lluita, així que vaig acompanyar-lo. El semàfor estava vermell, però en Jan va travessar la carretera corrents i sense mirar, així que va xocar contra una bicicleta que anava carregada de bosses de la compra. Jo vaig sortir corrents a ajudar-lo, però no vaig aconseguir arribar-hi. Pel camí, un cotxe que anava a més velocitat de la que li tocava no va poder frenar a temps, i se’m va emportar pel darrere. Vaig notar un intens dolor, seguit d’una cremor, i d’un mareig, vaig sentir uns pneumàtics que frenaven i molts crits. Ja no recordo res més, sé que em vaig despertar a l’hospital i que estava envoltada de moltes persones, unes de conegudes i d’altres de no tant, però totes em somreien i semblaven felices de que m’hagués despertat. Vaig passar molt temps a l’hospital, els metges em feien mil proves i anàlisis. Des del dia de l’accident, jo notava com un pessigolleig a l’esquena, però mai ho vaig explicar a ningú, ja que pensava que allò era completament normal, perquè era el lloc de l’impacte i segur que encara no estava curat del tot.
Durant l’estada a l’hospital, el meu germà no va venir ni una vegada. Jo recordava el que li havia passat abans que m’atropellessin, i vaig suposar que no venia perquè ell també estava a l’hospital, refent-se de la trompada.

Tot i el dolor, les tardes a la cent disset eren divertides, després d’una setmana d’estar ingressada va arribar la meva companya d’habitació, era argentina però ens enteníem perfectament, ja que jo sabia parlar una mica el castellà, perquè el practicàvem a l’escola. Ens passàvem la tarda dibuixant i pintant perquè a la María li agradava molt i com que la veia tant trista perquè ningú la venia a veure pensava que fent el que ella volia potser la podria fer una mica més feliç. Tot i que dibuixar m’agrada, preferia les tardes que venia l’avi Pere. Cada dia fèiem alguna cosa diferent, un dia fèiem bombolles, l’altre dia explicàvem acudits, el següent llegíem contes...

El temps passava ràpid fins que els metges em van dir el que realment m’estava passant. A causa de l’impacte se m’havia trencat una vèrtebra de la columna vertebral, és a dir, ja no podria tornar a utilitzar les cames mai més.

Al moment de dir-m’ho no em va preocupar, perquè era petita i no entenia el que allò suposava, però al veure que els meus pares es posaven a plorar a mi em va entrar el pànic i em vaig espantar, era realment tan greu allò que m’havia passat?
 
 
 

dijous, 12 de desembre del 2013

diumenge, 1 de desembre del 2013

UNA TAREA FALLIDA


No me gusta estar en deuda con nadie, pero esa ocasión lo merecía. Quería deshacerme de una “cosita” que me provocaba una gran molestia. Sam me pasó con un contacto suyo ideal para cumplir esas tareas.
Siempre he estado uno de los empresarios más temidos, mi astucia y competitividad han sido cruciales para llegar a lo más alto. La cosa no fue fácil, pero uno no llega a controlar las principales fuentes de dinero del país solo con ser empresario, hace falta mucho más que eso, y yo lo tenía todo bajo control.
Antes de empezar con la faena, tuvimos que encontrarnos para dejar las cosas muy claritas, ya que por teléfono no nos entendimos muy bien. Quedamos en la parte trasera de un viejo garaje, donde nadie podía encontrarnos, ya que estaba rodeado por un alto y grueso muro.
Estábamos a punto de cerrar el trato cuando él se detuvo, se quedó paralizado, aterrorizado, le podía ver el miedo en sus oscuros ojos. Al lado del muro había una montaña de runa, al principio no lo entendí, pero de repente vi, en medio de esos restos, la espalda de una mujer, exangüe y desnuda. Con un cuchillo le había dibujado un signo abstracto, se parecía a un ojo de gato, pero rodeado por un triángulo.
“Uno debe estar por ahí, estos perros son muy buenos, nunca me han fallado.”  Al escuchar esa voz entendí por qué mi compañero estaba tan asustado, no era por el cadáver, sino por la policía.  Decidimos entre los dos marcharnos de ese sitio, cosa lógica, ya que es muy sospechoso encontrar dos hombres armados (eso supuse), en un lugar abandonado junto a un cadáver. Hicimos como si nada y nos pusimos a pasear, como la gente normal, por la calle. Estuvimos mucho rato andando, solo nos detuvimos una vez, al llegar al puerto. Un hombre nos había estado siguiendo desde que os fuimos y también se detuvo al llegar. “¡Mira Javi!”, me dijo mi compañero. “Tiene el mismo signo que tenía el cadáver en la espalda, está tatuado en su brazo”. “Debe ser el asesino”, pensé yo. Recordé los restos de la víctima, a saber lo que le habían estado haciendo, me vino un escalofrío, no quería que eso me ocurriera también a mí.
El puerto estaba a reventar, sólo faltaban unos minutos parar que zarpase un gran transatlántico.
“¡Dios mío, Javi, dónde nos hemos metido!”, me gritó mi compañero. Al girar a la derecha lo volví a ver, ese dichoso signo que nos perseguía, nunca antes lo había visto, y ahora parecía que me había casado con él, pero esta vez en el centro de la maleta de la passajera rubia que estaba cruzando el puente de embarque. Temía por las vidas de los inocentes pasajeros, felices y emocionados. A mi lado unos padres intentaban convencer a su hijo menor para que subiera al barco: “¡Venga, por favor, sube al barco, cariño!”. No zarparían hasta que esa familia entrara, así que los padres hicieron un último esfuerzo para lograrlo. Nos quedamos a ver como zarpaba. A pocos metros de nosotros se oyeron unos gritos, sentí un intenso dolor, y el ruido de una pistola.











  

dimarts, 26 de novembre del 2013

WHEN MY DAD WAS A TEEN


Sometimes my dad talks about his memories when he was a teen. I love his stories!
Surely they aren’t hundred percent true, but I don’t care.

He lived in an old and big house in Cornellà del Terri, surrounded by farms and fields. He didn’t live in a farm, but he had some farm animals, like pigs, chickens and rabbits. He lived with his grandparents and his younger brother Lluís.

He loved to fish and in his free time he usually went to the lake and fished there, but he discovered this hobby when he was seventeen or eighteen.

When he was younger he played football with a lot of different teams because he was a fantastic player. He also liked motorcycles and bikes. He went everywhere with his bike and he always did bike races with his friends.

He went to school in Cornellà, and then, when he was older he moved to a Banyoles school, but he didn’t go to high school for a long time because he left school when he was sixteen. That year was a very bad year for him, he left school to work and help his father with the money because his mother was very ill. A few month later, she died. Fortunately, the next year, my father met my mother and they started to get together. A few years later he left his house and he moved to a flat with a friend, but that happen when he was nineteen, so he was not a teen and I can’t explain you that here.

A lot of stories that he explains me happened when he did the military service. Now I can’t tell you all of them but I’ll tell you my favourite:

Once he was with a friend in front of the Red Cross building, weeping the hall. A few minutes later a friend stopped with his motorcycle in front of them and shouted: Please, open the garage, fast! My father and his friend opened the garage and when the motor guy entered the garage, they closed again. After that, they saw the police car passing very quickly in front of them. I always laugh a lot when he tells me this story!